dissabte, 1 de setembre de 2012

Mantega fosa

Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa.
Josep Pla, Les hores

No sé per què em vaig oferir. Tot va anar tan de pressa que ni me’n vaig adonar. És sempre més tard, quan tens temps a repassar els moments importants del dia, que t’adones dels detalls que t’has deixat.
Érem a la cantina de la feina. Jo fregava els meus túpers i ell crec que encara estava per posar el seu dinar al microones. Sempre dinem plegats, però divendres jo tenia una reunió a les tres en punt i havia de dinar més d’hora. Mentre dinem, sempre xerrem molt, de tot tipus de coses, també algunes de personals.
Aquest divendres jo estava distreta i no parava gaire atenció al que em deia. Aquesta tarda he de fer un munt de coses i no sé si tindré temps de fer-ho tot, deia mentre remenava bosses de plàstic. Demà tinc els nebots tot el matí, i mitja tarda!, i he de fer un pastís avui mateix que si no, no em donarà temps. La campana del microones va cantar, es va sentir la porta, va deixar el seu plat a la safata, calaix, coberts, armari, gots... Si vols jo t’ajudo a fer el pastís, vaig dir mirant-lo d’esquitllèvit intentant que no es notés que en realitat li mirava el cul. Ostres, doncs sí, moltes gràcies. Ja saps que no en sé gaire de fer pastissos. Te’n recordes d’aquell tan dolent que vaig fer d’albercoc? He, he. I és que li he promès a la Joana que n'hi faria un pel seu aniversari. També jo, no sé com se m’acut. Jo vaig somriure. Ai, la Marina! Me’n he d’anar. Desprès veiem com quedem. Adéu, adéu.
Divendres al vespre, sóc a casa seva. El pastís està a punt de sortir del forn. Estic acabant de fer el glacejat dels dimonis que no m’espesseix ni a tiros i el Joan porta un munt d’estona a la dutxa. Quin morro! I a sobre quan surti ja li hauré fregat els plats i tot, si es que sóc badoca. Ja m’està bé, ja. A qui se li acut penjar-se d’un de la feina, i no de qualsevol, sinó del que totes n’estan. Ai, si ja m’ho diu la Diana, que sola s’està molt bé. I a sobre ell va... i amb la Marina! No n’hi havia una altra? Una que jo no conegués? No, havia de ser aquella petarda. Ara no ho sé, però quan treballava amb nosaltres sempre portava uns escots fins el melic.
I a sobre ell ara va i surt de la dutxa i està guapíssim. Porta uns pantalons nous que li queden molt estrets i li fan un culet... La camisa és així com del color de la flor de l’ametller, color de mantega fosa. Li trec un pèl caigut de l’espatlla. Li estiro la camisa. Li tanco els botons de les mànigues. Em mira ell als ulls. Somriu. Ets un àngel, diu, i fa mitja volta.
Bé, ja ho tens tot. El pastís és aquí, sota d’aquest drap sec. El glacejat és a la nevera. Demà al matí l’estens per sobre amb cura i el deixes a la nevera fins l’hora de sortir. Ui, què tard que és! Me’n vaig.
Repasso la tarda d’ahir al meu cap. Què hauria d’haver fet? Què hauria d’haver dit? Res. Si és que millor estic calladeta. La Marina menjant-se el meu pastís i jo al sofà.
Quarts de dotze. El Joan m’envia una foto menjant-se un tros de pastís. Està molt bo, tothom em diu que ets una artista, m’escriu. De mala gana li contesto intentant dissimular que estic emprenyada. Guarda-me’n un trosset, hehehe, gaudiu de la festa, i segueixo tota sola al meu sofà.
No sé quina hora és però sona el timbre de la porta. Espero que no hagi passat res important. Obro i trobo el Joan amb un tros de pastís que ha desembolcallat del paper de plata. Em somriu i em besa els llavis. El gust dolç del glacejat d’ametlles m’amara de cop