dimarts, 1 de novembre de 2011

Document truncat

A l’entrevista em van preguntar quan trigava en arribar fins allà. Jo vaig dir que solament trenta-cinc minuts. A ella li va semblar molt, però jo vaig contestar que no m’importava, que m’agradava conduir. I era veritat: m’agradava molt conduir. Ara cada matí se’m fa més pesat. Els trenta-cinc minuts s’han convertit en quaranta-cinc. Sembla poca diferència, però no ho és.
Passo moltes rotondes. Als matins sempre hi veig homes, joves o més grans, esperant. Segurament treballen a l’obra i van amb algú. Als trams rectes, si la carretera fa pendent i sóc a dalt de tot, veig una filera llarguíssima de camions. També cotxes, però sobretot camions. Si fa pujada és encara pitjor, perquè no veig el final i sembla etern. A la ràdio sempre posen les mateixes cançons.
A la tarda no hi ha gaires camions i a les rotondes hi ha prostitutes. No les conec però és com si les conegués. A la primera rotonda hi ha sempre una noia rossa, prima, que duu molt poca roba. Jo li dic Ivanka; m’imagino que és russa. A la segona rotonda hi ha la Guadalupe: te pinta de ser sud-americana i porta una mica més de roba i ja no és tan prima. La tercera és la Núria; te cara de catalana i vesteix com la Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s, ulleres i tot. Li falta el gat rondant-li les cames. A la darrera li dic Oprah, doncs és negra i la més rodona de les quatre. Aquesta hi és quasi sempre, les altres a vegades no hi són. La Núria té un tamboret de plàstic i un paraigua que fa servir de para-sol. Quan no ha anat a treballar el tamboret no hi és, però si està en una feina, el paraigua és a sobre el tamboret. A vegades veig un cotxe parat al fons d’un caminet que hi ha a un costat.
Un dia hi havia una dona gran, amb batí, parlant amb la Núria. A les mans tenia un tupper. Des de llavors sempre he volgut parar-me a saludar i dir que m’agrada com vesteix. Sembla una noia molt interessant. Potser sols és una façana i a sota no té l’estil que sembla tenir. Però jo vull pensar que en realitat va fer una carrera i per alguna raó ara és aquí.
Avui és divendres i estic massa cansat per a fer res. M’entretinc tot el que puc llegint això i allò però el dia no passa més ràpid. Per fi ja s’apropa l’hora de marxar. Compto mentalment els minuts que em queden. A tres quarts de cinc rebo un correu que em demana que inclogui unes xifres en un arxiu adjunt. L’obro i em surt una finestreta amb una bestiola de dibuix que crida en majúscules: “Document truncat!”.
Faig un guardar como a l’escriptori i ho torno a intentar. Document truncat. No sé què coi significa això. Truco al remitent i em surt el contestador. Truco a la secretària i em diu que ja a marxat. “Per què em diu que ho vol ‘urgent’ si se’n va?”. Ella no respon i jo sento la musiqueta que fa l’ordinador quan s’apaga.
Penjo i miro l’hora. Falten cinc minuts. He tancat tots els programes i estic reiniciant. Quan passen dos minuts el rellotge de sorra deixa de girar i faig doble clic un altre cop. Document truncat.
És divendres, és l’hora, se n’ha anat; m’és igual. Començo a escriure-li un correu: “M’has enviat un arxiu dolent. Em surt un bitxo que diu “document truncat”. T’envio un pantallazo.” Clico a l’arxiu un altre cop per poder fer una imatge de la finestra que em surt i aquesta vegada no apareix. El document es carrega perfectament i veig en groc les caselles amb les dades que vol. Ja són i mitja quan li he enviat i surto pitant de l’oficina. Quina ràbia!
El cotxe està calent i tinc ganes d’arribar a casa i ficar-me a la dutxa. A la primera rotonda miro pel retrovisor i no veig la Ivanka. La Guadalupe tampoc hi és. Quan m’apropo a la tercera, veig el paraigua al tamboret. “L’economia deu estar pujant”, penso, “perquè no és dia de paga”. Quan sóc ja dins el carril circular veig la Núria que surt de darrere un matoll i corre cap a la carretera. Faig una frenada i rebo botzinades. La Núria puja al cotxe i jo arrenco. Fins al cap de molta estona no dic cap paraula.
Hores després de l’hospital i els Mossos, ella dorm al meu sofà. És diu Montse i té una llicenciatura en filologia clàssica. Jo li he dit que m’agrada com vesteix. Ella em diu que em veu cada tarda, com la miro i somric.
M’agradaria dir que tot li va millor d’avui en endavant però no ho puc assegurar. Sovint a la vida has d’intentar-ho moltes vegades abans de que se t’obri una finestra.