dimarts, 1 de novembre de 2011

Document truncat

A l’entrevista em van preguntar quan trigava en arribar fins allà. Jo vaig dir que solament trenta-cinc minuts. A ella li va semblar molt, però jo vaig contestar que no m’importava, que m’agradava conduir. I era veritat: m’agradava molt conduir. Ara cada matí se’m fa més pesat. Els trenta-cinc minuts s’han convertit en quaranta-cinc. Sembla poca diferència, però no ho és.
Passo moltes rotondes. Als matins sempre hi veig homes, joves o més grans, esperant. Segurament treballen a l’obra i van amb algú. Als trams rectes, si la carretera fa pendent i sóc a dalt de tot, veig una filera llarguíssima de camions. També cotxes, però sobretot camions. Si fa pujada és encara pitjor, perquè no veig el final i sembla etern. A la ràdio sempre posen les mateixes cançons.
A la tarda no hi ha gaires camions i a les rotondes hi ha prostitutes. No les conec però és com si les conegués. A la primera rotonda hi ha sempre una noia rossa, prima, que duu molt poca roba. Jo li dic Ivanka; m’imagino que és russa. A la segona rotonda hi ha la Guadalupe: te pinta de ser sud-americana i porta una mica més de roba i ja no és tan prima. La tercera és la Núria; te cara de catalana i vesteix com la Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s, ulleres i tot. Li falta el gat rondant-li les cames. A la darrera li dic Oprah, doncs és negra i la més rodona de les quatre. Aquesta hi és quasi sempre, les altres a vegades no hi són. La Núria té un tamboret de plàstic i un paraigua que fa servir de para-sol. Quan no ha anat a treballar el tamboret no hi és, però si està en una feina, el paraigua és a sobre el tamboret. A vegades veig un cotxe parat al fons d’un caminet que hi ha a un costat.
Un dia hi havia una dona gran, amb batí, parlant amb la Núria. A les mans tenia un tupper. Des de llavors sempre he volgut parar-me a saludar i dir que m’agrada com vesteix. Sembla una noia molt interessant. Potser sols és una façana i a sota no té l’estil que sembla tenir. Però jo vull pensar que en realitat va fer una carrera i per alguna raó ara és aquí.
Avui és divendres i estic massa cansat per a fer res. M’entretinc tot el que puc llegint això i allò però el dia no passa més ràpid. Per fi ja s’apropa l’hora de marxar. Compto mentalment els minuts que em queden. A tres quarts de cinc rebo un correu que em demana que inclogui unes xifres en un arxiu adjunt. L’obro i em surt una finestreta amb una bestiola de dibuix que crida en majúscules: “Document truncat!”.
Faig un guardar como a l’escriptori i ho torno a intentar. Document truncat. No sé què coi significa això. Truco al remitent i em surt el contestador. Truco a la secretària i em diu que ja a marxat. “Per què em diu que ho vol ‘urgent’ si se’n va?”. Ella no respon i jo sento la musiqueta que fa l’ordinador quan s’apaga.
Penjo i miro l’hora. Falten cinc minuts. He tancat tots els programes i estic reiniciant. Quan passen dos minuts el rellotge de sorra deixa de girar i faig doble clic un altre cop. Document truncat.
És divendres, és l’hora, se n’ha anat; m’és igual. Començo a escriure-li un correu: “M’has enviat un arxiu dolent. Em surt un bitxo que diu “document truncat”. T’envio un pantallazo.” Clico a l’arxiu un altre cop per poder fer una imatge de la finestra que em surt i aquesta vegada no apareix. El document es carrega perfectament i veig en groc les caselles amb les dades que vol. Ja són i mitja quan li he enviat i surto pitant de l’oficina. Quina ràbia!
El cotxe està calent i tinc ganes d’arribar a casa i ficar-me a la dutxa. A la primera rotonda miro pel retrovisor i no veig la Ivanka. La Guadalupe tampoc hi és. Quan m’apropo a la tercera, veig el paraigua al tamboret. “L’economia deu estar pujant”, penso, “perquè no és dia de paga”. Quan sóc ja dins el carril circular veig la Núria que surt de darrere un matoll i corre cap a la carretera. Faig una frenada i rebo botzinades. La Núria puja al cotxe i jo arrenco. Fins al cap de molta estona no dic cap paraula.
Hores després de l’hospital i els Mossos, ella dorm al meu sofà. És diu Montse i té una llicenciatura en filologia clàssica. Jo li he dit que m’agrada com vesteix. Ella em diu que em veu cada tarda, com la miro i somric.
M’agradaria dir que tot li va millor d’avui en endavant però no ho puc assegurar. Sovint a la vida has d’intentar-ho moltes vegades abans de que se t’obri una finestra.

divendres, 1 de juliol de 2011

Jamais vu

En Joan 14 va arribar un dimarts. Ho recordo perfectament perquè els dimarts eren els meus dies favorits; eren quan, en comptes de quedar-me al meu despatx entre papers o rebent visites, sortia a veure alguns pacients que no podien desplaçar-se fins a mi. Alguns eren a casa però la majoria s’estaven a l’hospital proper.
Aquell dimarts vaig entrar a l’hospital, com sempre, a quarts de nou del matí. No havia arribat a la recepció que la infermera encarregada va venir cap a mi amb excitació. Parlava amb rapidesa, una cosa a la qual no estic acostumada, perquè els meus pacients són més aviat callats. Ella seguia intentant explicar l’entrada del Joan 14 però jo no aconseguia seguir el fil. Una altra infermera, la de nit, que ja hauria d’haver marxat, va venir a trobar-nos i entre les dues vaig aconseguir entendre els esdeveniments de la nit anterior.
Al Joan 14 el van portar els Mossos. Quan a l’hospital hi arriba una persona desconeguda, li posen un nom comú –ja sigui Joan, Maria o Berenguer– i, normalment, el número del dia d’entrada. Era un dimarts i era catorze quan el Joan 14 va ser trobat en un bosc als afores d’una població veïna. El van trobar nu, brut, ferit i amb sang seca, i tan desorientat que semblava ben bé com si hagués aterrat al nostre planeta aquell mateix dia.
El Joan 14 era especial, molt especial. No puc evitar somriure i posar la mirada com si estigués contemplant una posta de sol, quan penso en ell. El Joan 14 era una d’aquelles persones que, per algun motiu, et captivaven. Per la tragèdia de la seva situació, potser, però també per la suavitat amb què va aconseguir que ens l’estiméssim.
Quan el Joan 14 va arribar, com deia, estava molt desorientat. Els agents van tenir força problemes per aconseguir fer-lo entrar al cotxe. El van tapar amb una manta, d’aquelles reflectants, i el van dur a l’hospital. No era la primera vegada que portaven un cas per l’estil al meu hospital, perquè era més proper que l’hospital mèdic de la ciutat. Li van fer les cures pertinents i el van examinar. Tenia ferides superficials però el que estava clar era que hi havia quelcom estrany que li impedia de comunicar-se.
Quan vaig entrar a l’habitació, el Joan 14 es tocava els dits del peu. Vaig quedar-me a la porta uns instants observant. El Joan 14 va aixecar la mirada i va somriure. Jo vaig somriure també, però al meu interior alguna cosa es va trencar. Li vaig dir “Hola” i ell va tornar a somriure. “Que m’entens?”, vaig preguntar-li, i ell va afirmar amb el cap. “Com et dius?”, vaig intentar i ell va fer el moviment de respondre però, a l’últim instant, parà, arrufà les celles i féu una cara entre dubte i confusió. “Que no ho saps?”. “Sí”, va dir, i aquesta va ser la seva primera paraula. “Però no me’n recordo”, va continuar.
El Joan 14 podia parlar. Jo vaig escriure-ho a la meva llibreta. “Què fas?”, em va preguntar. Jo li vaig respondre que escrivia. Em va agafar el llapis i la llibreta i va començar a escriure les mateixes paraules que havia fet jo, una i una altra vegada. El Joan 14 sabia escriure: així doncs, quin era el seu problema? Em va mirar i va fer una cara de sorprès, de content. “Jo també en sé!”, va dir amb la veu d’alegria que faria un nen quan obre un regal que ha estat esperant durant molt de temps.
El Joan 14 podia parlar amb normalitat, fins i tot en algunes llengües estrangeres, però el Joan 14 no ho recordava. Tot el que feia el Joan 14 era nou per a ell. Podíem parlar del desert i ell sabia que hi feia calor, però no recordava haver patit calor mai. Però al parlar-li de la pluja, va entendre que allò que havia sentit al bosc era pluja. El Joan 14 experimentava la vida per primera vegada, tot i conèixer el món en el qual vivia.
El Joan 14 patia el que anomenem jamais vu –en oposició al déjà vu–: no tenir record de quelcom que saps que has viscut.
El Joan 14, però, mai va recuperar la memòria. I quan el Joan 14 va saber el seu nom vertader, i que la seva única família viatjava en el cotxe amb el que van tenir un accident i en el que ell, miraculosament, va sobreviure, no va voler tornar a la seva antiga vida.
En Joan Bosch es va reinventar a sí mateix, potser evitant errors de joventut. El Joan ara viu en una masia amb la seva nova família. No agafa mai el cotxe i viu cada dia com si fos el primer.

dimarts, 1 de març de 2011

L'umami (segona part)

Allà estava jo: ja feia mitja hora que acabava de tastar la cosa més saborosa que mai havia menjat i el meu cor encara bategava a cent per hora. Em sentia fora de mi, una força externa em mantenia assegut en aquella cadira. Jo m’hauria deixat caure, m’hauria deixat endur per un corrent marí, m’hauria deixat emportar pel vent.
Quan la cambrera va tornar a passar pel meu costat vaig demanar-li pel xef. “Acaba de marxar”, em va dir com si jo ja ho sabés. “Però jo vull donar-li la meva opinió sobre el que he tastat...”, li vaig dir tremolant sense saber per què. “Ell ja la sap”, digué somrient.
Demano el compte i marxo.
L’endemà em vaig passar el matí a la feina buscant excuses per a mirar per la finestra. Què era aquella sensació? Com havia aconseguit, amb un mos tan petit, que el meu cos experimentés aquells canvis? Quin encanteri alquímic havia trobat en llibres d’antic? La meva ment divagava fins als racons més absurds del coneixement.
El sabor d’aquella menja va venir a mi com una al·lucinació i un rampell em va empènyer al laboratori. Vaig estar treballant durant hores buscant un perfum comparable al tast de la nit anterior. La reminiscència d’aquell gust era tan intensa que podria haver-la tingut a sobre de la taula, disseccionar-la i extreure’n els fluids.
Els últims raig de sol, no sabria dir de quin dia, queien quan vaig aconseguir un perfum que aconseguiria els mateixos efectes. El vaig posar en un petit flascó de vidre opac dins una caixa protectora i el vaig enviar al restaurant. A la xarxa havia trobat informació sobre aquell misteriós xef que havia vist d’esquitllèbit: “La jove promesa de la gastronomia revoluciona el restaurant amb la combinació de gustos i aromes exòtics”, deia l’article.
Tres dies després, la recepcionista del laboratori em va trucar: hi havia una cambrera que em volia veure. Vaig baixar les escales corrents i, recuperant l’alè, vaig saludar la mateixa noia que m’havia portat aquella delícia. Ella va somriure i va aixecar la tapa de metall lluent deixant a la vista un plat gran i blau on hi havia un altre regal gastronòmic. Aquest cop, un dolç tou i humit. El vaig mossegar i els gustos es succeíren l’un a l’altre: a la punta de la meva llengua, el dolç del sucre; al final, intensa xocolata amarga. La resta de gustos i olors es barregaven i encomanaven. En acabar, solament quedà una flaire a gingebre i canyella que volava al meu voltant i m’acompanyaria durant hores.
Els meus ulls es van obrir i quasi vaig poder sentir com es dilataven. La cambrera va somriure encara amb el plat cap a mi. A sota d’on havia estat el dolç, un sobre petit. Tremolant el vaig obrir. Una lletra rodona i petita em demanava amb educació si aniria al restaurant a tastar la resta de noves creacions.

***

Diuen els que saben d’aquestes coses que la llengua sols distingeix un nombre molt reduït de gustos: el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid i el darrer trobat, l’umami, o saborós. Diuen que la resta es crea a través de la combinació d’aquests gustos primaris. Afegeixen que l’olfacte complementa tant el gust que es menja primer pel nas. Això explica que el mango tingui gust de gerani, tot i que jo no he tastat mai un gerani.
Fa molt de temps d’aquella nit que em van plantar en un restaurant i encara sóc aquí esperant. Com cada vespre, mentre acaba la seva feina, jo provo les noves creacions. L’endemà jo creo perfums que les recorden. És un viatge d’anada i tornada, sempre hi ha nous camins per on caminar.
Encara recordo la nostra primera cita, com vam jugar a analitzar el món a través dels sentits. La sinestèsia ens va unir i ara compartim matins d’olor de taronja amb el gust umami de petons-del-dia-següent.