dimarts, 1 de setembre de 2009

El missatge

L’Ariadna s’ha llevat d’hora avui. És un dels primers dies de tardor i s’agraeix la frescor que entra per la finestra mentre esmorza. Aquest any hi ha hagut una onada de calor just a finals d’estiu que ha colpejat amb força. Les darreres nits, l’Ariadna, no ha pogut dormir; donava voltes al llit, s’aixecava, fins i tot ha intentat dormir al balcó, però sense èxit. Finalment, ahir, potser per la lleugera baixada de temperatura o pel cansament arrossegat, va quedar fulminada al sofà.
Mentre es dutxa, l’Ariadna, pensa en tot allò que ha de fer avui. Abans d’anar a la feina passarà per la botiga de tes, doncs és dimecres i no obren a la tarda. Quan surti de la feina anirà al gimnàs, a buscar uns pantalons que s’ha fet arreglar, i al celler: sopa amb uns amics aquesta nit i vol portar una ampolleta de Priorat. Si té temps, intentarà passar pel supermercat per agafar quatre coses; el dissabte ja anirà a la verduleria i a la peixateria. “Hi ha alguna cosa més”, pensa l’Ariadna, però no aconsegueix recordar-ho.
La rentadora acaba i, amb rapidesa doncs ja hauria d’haver sortit de casa, l’estén i ho deixa tot al seu lloc. A l’Ariadna no li agrada arribar a casa i trobar-se coses pel mig. Dins seu, l’Ariadna segueix sentint-se una hippie, però els anys han passat i, encara que podria tornar a una vida menys rutinària, ara que torna a viure sola, prefereix fer la declaració de la renda mentre canta a Janis Joplin.
Amb el seu vestidet d’oficinista, i les seves vambes per caminar per la ciutat, l’Ariadna baixa les escales pensant en la ruta que ha de fer: el carrer de Llívia està aixecat per obres i ha de donar la volta per un altre lloc. A l’entrada de l’edifici es troba la veïna. Abans d’obrir la porta es posa l’iPod i sent com acaba la cançó just al punt on va apagar l’aparell ahir a l’arribar a casa.
Obre la porta de vidre l’Ariadna i el sol envaeix el seu cabell, el seu rostre i tot el seu cos. Entre cançó i cançó, sent el tancar de la porta. Una nova melodia comença i la reconeix de seguida; és d’un disc que li va comprar la seva filla fa un parell d’aniversaris i que li havia portat d’un dels seus viatges. Fa ja unes setmanes que no parlen per telèfon. Ara és al Vietnam i no hi ha gaires possibilitats de comunicar-se, però el telèfon no és el mode en el que ambdues s’acostumen a comunicar.
Quan la veu de la cantant comença a sonar, l’Ariadna sent com el cor se li para durant uns segons. “Jo també t’estimo, filla”, diu en un xiuxiueig mirant el cel, i sap que, allà on sigui, ella també rebrà el seu missatge.