dimarts, 1 de desembre de 2009

La bena

Avui ha estat un dia estrany. M’he llevat com sempre i, com sempre, he fet tot allò que faig a primera hora del matí. Una dutxa, esmorzar amb pa torrat, el llit i quatre coses més. No ha estat fins al moment de sortir de casa que una sensació m’ha arribat com si m’estigués oblidant de quelcom important. Era una d’aquelles sensacions com quan vas a la cuina i et plantes al centre, preguntant-te què havies anat a buscar, i no és fins que tornes a la taula que recordes què era i t’has d’aixecar un altre cop, repetint en el teu cap una vegada i una altra, com qui repeteix un mantra, l’ingredient o estri que et falta. Sal, sal, sal, sal... O com la maleïda sensació que tots hem tingut alguna vegada quan marxem de viatge, que ens faltarà alguna cosa tan bon punt arribem al nostre destí i, tot just asseguts al seient del tren o de l’avió, ens adonem que allò que trobarem a faltar jau a sobre de la tauleta de nit, on ho hem deixat per no descuidar-nos-ho.
Aquesta és la sensació que he tingut durant tot el dia. He pensat que m’oblidava d’agafar alguna cosa i per això he recorregut el pis de dalt a baix mirant-ho tot, intentant que els objectes de casa meva em confessessin què era allò que m’havia de faltar. He comprovat que el dinar, dins el seu tupper, estava a la meva motxilla; que la roba per anar al gimnàs també hi era; que tenia les claus i tot allò que normalment faig servir abans de tornar a casa. Però no, cap dels objectes m’explicava perquè tenia aquesta sensació.
He sortit de casa, doncs, intentant no prestar massa atenció a tot això, encara que jo sóc una d’aquestes persones que no poden deixar de rumiar així com així. Deixar la ment en blanc és una de les coses que no he sabut fer mai.
Mentre treballava no feia més que gratar-me el cap a la cerca de l’element misteriós que em portava aquella sensació tan estranya i incòmoda. La Joanna, de màrqueting, m’ha picat l’ullet al restaurant on anem a dinar quasi tots els dies. He somrigut. Voldria convidar-la a sortir, però no sé si una aventura d’aquest estil a la feina seria bona idea. Així doncs, he anat a la seva taula a fer el cafè considerant que potser la Joanna era una d’aquelles noies que pagava la pena de conèixer. Per un instant he pensat, fins i tot, que això era el que m’oferia el dia: arribar a la conclusió que ja era hora de fer un cop de cap i tenir una relació estable. Des de que la Maria em va deixar, ja fa uns anyets, no he volgut res seriós. Em va fer tant de mal que solament pensar en tornar-me a enamorar em fa por. Ah, clar, que un s’enamora i prou, no s’elegeix. Potser sí, però hi ha maneres de tapar-se els ulls i no deixar-se endur pels sentiments.
Amb tot això al cap he tornat a la feina i, com he pogut, he acabat quatre coses i he marxat d’hora. Aquesta setmana ja he sortit més tard del que tocava dos dies i d’aquesta manera ho compenso. Feia fred al carrer i tenia molta mandra de caminar, però he preferit deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina i anar-lo a buscar després del gimnàs. Una mica d’aeròbic amb bicicleta, i a la sauna. En la tranquil•litat de la cambra, acompanyant el vapor, els meus pensaments es dispersaven i tan sols quedava una sensació.
He fugit d’allà tan ràpid com els pensaments han començat a brollar. En sortir del gimnàs m’he posat la música a les orelles per distreure’m. Una vegada una comtessa italiana em va dir que, quan va arribar a Catalunya, li va resultar estrany que la gent no cantés pel carrer. Jo no canto, però sí moc els llavis.
Un semàfor, em quedo quiet. La música sona i jo canto les paraules en una llengua que desconec però que a força de sentir he après. A l’altra banda del carrer una noia em mira, arrufa les celles i somriu. En el semàfor, un homenet verd llueix ara i jo creuo el carrer, mirant la noia que no em treu la mirada de sobre i que no s’ha mogut d’on era. Somric cortès quan m’apropo i ella em posa la mà al braç. Em trec els auriculars i em parla amb dificultat i en estranger.

dimarts, 1 de setembre de 2009

El missatge

L’Ariadna s’ha llevat d’hora avui. És un dels primers dies de tardor i s’agraeix la frescor que entra per la finestra mentre esmorza. Aquest any hi ha hagut una onada de calor just a finals d’estiu que ha colpejat amb força. Les darreres nits, l’Ariadna, no ha pogut dormir; donava voltes al llit, s’aixecava, fins i tot ha intentat dormir al balcó, però sense èxit. Finalment, ahir, potser per la lleugera baixada de temperatura o pel cansament arrossegat, va quedar fulminada al sofà.
Mentre es dutxa, l’Ariadna, pensa en tot allò que ha de fer avui. Abans d’anar a la feina passarà per la botiga de tes, doncs és dimecres i no obren a la tarda. Quan surti de la feina anirà al gimnàs, a buscar uns pantalons que s’ha fet arreglar, i al celler: sopa amb uns amics aquesta nit i vol portar una ampolleta de Priorat. Si té temps, intentarà passar pel supermercat per agafar quatre coses; el dissabte ja anirà a la verduleria i a la peixateria. “Hi ha alguna cosa més”, pensa l’Ariadna, però no aconsegueix recordar-ho.
La rentadora acaba i, amb rapidesa doncs ja hauria d’haver sortit de casa, l’estén i ho deixa tot al seu lloc. A l’Ariadna no li agrada arribar a casa i trobar-se coses pel mig. Dins seu, l’Ariadna segueix sentint-se una hippie, però els anys han passat i, encara que podria tornar a una vida menys rutinària, ara que torna a viure sola, prefereix fer la declaració de la renda mentre canta a Janis Joplin.
Amb el seu vestidet d’oficinista, i les seves vambes per caminar per la ciutat, l’Ariadna baixa les escales pensant en la ruta que ha de fer: el carrer de Llívia està aixecat per obres i ha de donar la volta per un altre lloc. A l’entrada de l’edifici es troba la veïna. Abans d’obrir la porta es posa l’iPod i sent com acaba la cançó just al punt on va apagar l’aparell ahir a l’arribar a casa.
Obre la porta de vidre l’Ariadna i el sol envaeix el seu cabell, el seu rostre i tot el seu cos. Entre cançó i cançó, sent el tancar de la porta. Una nova melodia comença i la reconeix de seguida; és d’un disc que li va comprar la seva filla fa un parell d’aniversaris i que li havia portat d’un dels seus viatges. Fa ja unes setmanes que no parlen per telèfon. Ara és al Vietnam i no hi ha gaires possibilitats de comunicar-se, però el telèfon no és el mode en el que ambdues s’acostumen a comunicar.
Quan la veu de la cantant comença a sonar, l’Ariadna sent com el cor se li para durant uns segons. “Jo també t’estimo, filla”, diu en un xiuxiueig mirant el cel, i sap que, allà on sigui, ella també rebrà el seu missatge.